Des de Bali arribo a la calorosa Jakarta, on he de fer una escala de 6 hores abans de volar cap a Padang. Canvio de terminal i em sento ben bé com un alien: crec que sóc l’únic “bulé” (estranger) en tota la terminal, enmig de gent que no parla una paraula d’anglès i envoltat de dones amb jilbab i homes fumant tota l’estona! Un cop a Padang, la tònica continua: no hi ha guiris per enlloc, m’encanta!
Surto a donar una volta per la ciutat i trobo un mercat gegant on venen de tot: peix, estris, vegetals, roba… Hi ha tot d’opelets (mini busos) tunejats i amb música techno a tot volum que van amunt i avall i tot de nenes de 13 anys amb jilbab celebren l’últim deia de classe anant a menjar al KFC, no tant diferent de quan nosaltres anàvem al Pans&Company de Plaça Urquinaona al acabar el curs!
noies padang

Noies a Padang celebrant la fi del curs escolar

De Padang a Talawi

Entro a una botiga per comprar bolis i conec a la Rina, una dona xerraire i que parla anglès amb accent americà. De seguida em convida al seu poble al costat de Sawahlunto, a 3 hores en cotxe, a passar uns dies i visitar l’escola on treballa com a profe d’anglès. Per què no, em pregunto… I un parell d’hores més tard estic al cotxe amb el seu marit Poni, la seva mare (Ibu Jar), la seva germana i una de les seves filles.

Després d’una parada a la mesquita per a la pregària del vespre, continuem el viatge per una carretera plena de sots i de camions que deixen anar un fum negre i pudent, i estic d’allò més feliç quan arribem al seu poble, Talawi!

homes resant a la mesquita, Sumatra

Homes resant a la mesquita, Sumatra

El dia següent és ben intens: vaig amb ella a l’escola, on tenen l’últim examen del curs. Rebo un allau de les preguntes habituals en indonesi: d’on sóc, si estic casat, si tinc fills, quants anys tinc… Al·lucinen quan tens més de 25 anys i no tens família!
Entro a una classe i em pregunten que vol dir “Matador” (és com li diuen al Fernando Torres de la selecció espanyola) i em trobo enmig d’una classe explicant què és un matador i una corrida de toros i que no és típic d’allà on jo visc.
Rina en acció

Passo 3 dies al poble, xerrant amb la Rina, que és la única que parla anglès, de coses ben interessants. M’explica que va tenir un nòvio canadenc i que no s’hi va poder casar perquè la mare no aprovava el casament i que a Indonèsia dos persones d’una religió diferent no es poden casar.

També m’explica que el seu marit és molt musulmà i que un dia va arribar a casa amb la proposta de casar-se amb una altra dona, i ella li digué que endavant, però que abans, se separés d’ella! Amb l’ajuda dels sogres va fer canviar d’idea al marit, que ara està encaparrat en anar cap a Afganistan per lluitar contra els americans.

Ells son part de la cultura Minangkabau, de l’oest de Sumatra. És una cultura matriarcal, on les dones posseeixen les terres i controlen el tema econòmic. La Jar, la mare de la Rina, té un negoci de mini préstecs per a la gent del poble i la Rina és tota una business woman amb tot de plans pel futur i que agrega els nens de les seves escoles al facebook perquè així pot fer promoció de tot el que ven a la seva papereria.
Els minangkabau també tenen unes cases amb sostres en forma de banya en referència al búfal d’aigua. A l’oest de Sumatra es menja a l’estil Padang: al entrar a un bar et posen tot de plats al davant i després pagues pels que t’has menjat!
lontong sumatra

Un bon esmorzar: lontong

El diumenge anem a fer un passeig i em convida a esmorzar ”lontong”, un arròs compacte amb curry i unes patates de color rosa. Per tot arreu i ha motos i cotxes amb homes que porten gossos i la Rina m’explica que els diumenges molts homes surten a caçar porc senglars, i si els capturen vius, els porten enmig d’un camp de fútbol on alliberen els gossos i aposten a veure quin gos matarà i devorarà el porc més ràpid.

A ella no li agrada gens aquesta activitat, per la crueltat que implica, i al seu marit menys, perquè el gos és impur segons els musulmans i després de tocar-ne un t’has de rentar les mans amb terra 7 vegades abans d’entrar a la mesquita!

M’acomiado de la família molt content de que m’hagin allotjat, alimentat i explicat tantes coses durant aquests dies. Estic segur que si em quedo uns dies més em converteixen a l’islamisme i em troben una dona musulmana!

Amb la Rina i la seva familia

Amb la Rina i la seva familia

Pujant el volcà Kerinci (3805 metres)

Arribar a la zona de Kerinci (300 km al sud) és tota una aventura. Preguntes a diferent gent a quina hora passa el bus cap allí (“Berapa jam bis ke Kersik Tua”) i reps 4 diferents respostes: “a les 2, a les 4, a les 5, ales 7…”. Un dia i mig més tard arribo a Kersik Tua, un poblet sorollòs amb tot de motos tunejades que no passarien el control de soroll de la guàrdia urbana, envoltat de camps de te i vegetals i el volcà Kerinci, de 3805 metres, tapat per un núvol. Tot de dones i homes amb uns barrets circulars i ben tapats amb plàstics, per no rascar-se la pell ni cremar-se, van recollint els brots més tendres de les plantes de te i posant-les a un sac que porten a l’esquena.

Dones recollint te a Kersik Tua

Dones recollint te a Kersik Tua

Conec uns nois que em conviden a veure el partit Espanya-Croàcia a les 2 de la matinada, però el canal xinès per on el fan decideix posar un serial i ens dediquem a socialitzar. Estic un parell de dies al poble recuperant-me del cansament mental d’haver estat a Talawi, i un cop m’han assegurat que el tigre viu lluny en un lloc molt específic del parc natural, m’organitzo per pujar al volcà Kerinci.
nois a Kerinci

Els meus amics de Kerinci

Li demano a la Ukasi, la dona de l’hostal, que em prepari uns paquets amb arròs i pollastre i fa unes boles de patata (Perkedel Kentang) que estan boníssimes… a partir d’ara la considero la Ferran Adrià de Kersik Tua! Suposo que és de l’experiència. Té 70 anys, 9 fills i 18 néts, deu haver fet una pila de Perkedels kentangs en tota la seva vida!

Em costa força trobar el camí per pujar cap al volcà, però un cop el trobo només s’ha de seguir pujant! L’ascensió de 9 hores al volcà és magnífica, creuant una selva densa amb monos, esquirols i ocells, arribant a la zona de matolls i després a una zona erma amb material volcànic de color rosa i olor a sofre. El vespre és increïble, amb els colors pastels del volcà i uns núvols ben espectaculars a sota.

Foto del volcà Kerinci al capvespre

Foto del volcà Kerinci al capvespre

 

Núvols al vespre al volcà Kerinci

Núvols al vespre al volcà Kerinci

Intento fer foc a 3500 metres per escalfar el sopar, però no way, l’encenedor no va. Deu ser per la falta d’oxigen? La veritat és que és el primer cop que estic a un lloc on no tenen bombones de gas, i em fa venir ganes de comprar un d’aquells fogonets que van amb benzina.

El dia següent, ben d’hora, pujo al cim, i admiro l’impressionant cràter amb un núvol de sofre que s’eleva des d’un llac verdós al fons del con. Màgic!

Gas eleva des del Kerinci
Cim de Kerinci amb nuvol de gas volcanic
Cràter del volcà Kerinci

Cràter del volcà Kerinci

Un cop a Kersik Tua de nou, conec uns indonesis de pares indis que estan com una cabra i em parlen tota l’estona en indonesi encara que no paro de dir “Saya tidak mengerti” (no t’entenc). Després de fer-nos unes fotos a l’estil de conjunt de rock, agafo el bus nocturn per anar cap a Bukkitingi esperant poder dormir després del llarg dia a dalt del volcà.

Què il·lús! El mini-bus arriba 2 hores tard i amb la música a tot volum! Estic a la part de darrera del bus i tinc un altaveu a sobre de la orella esquerra i una altra a sobre de la dreta, i el conductor passa enrere unes bosses de plàstic anti-vomit tot dient “bulé” (turista).

Bukkitingi: flors gegants, cafè Luwak i el volcà Marapi (2891 m)

Deu llargues hores més tard i havent dormit raonablement considerant les circumstàncies, arribo a Bukkitingi, un agradable poble turístic pels indonesis i bulés, on tenen servei de neteja i tot de carros tirats per cavalls que van amunt i avall.

Aquí aprofito per conèixer altres viatgers i fer una excursioneta de 2 hores per la jungla per veure la Raflèsia, la flor més gran del món, que creix a 15 km al nord-oest, a Palupuh. La flor, que triga 1 any i mig en créixer i s’obre durant 7 dies, olora a porc senglar. Pot arribar a fer fins a un metre i mig, encara que la que vam veure nosaltres era més petita.

Rafflesia arnoldii

Rafflesia arnoldii

Al tornar al poble ens van convidar a una casa on vam beure un cafè Luwak, per 2$, 4 vegades el preu d’un cafè normal. El cafè Luwak està fet a base d’excrements de “civet cat”, gat fer. De les diferents espècies de gat fer, escullen les d’una espècie que s’alimenta bàsicament de cafè silvestre i altres plantes, però que és estrictament vegetarià. Aquest fet fa que els seus excrements no facin pudor. I és precisament els excrements d’aquests gats l’ingredient principal del cafè Luwak. 6 dies assecant-se al sol i rostit durant 1 hora amb fusta d’arbre de canella i deixat refredar dos hores i, voilà! Ja es pot disfrutar d’un deliciós cafè Luwak, que a més diuen que és fantàstic pel cutis i per l’estómac!

Materia prima del delicios cafe Luwak

Materia prima del delicios cafe Luwak

Amb uns quants altres viatgers ben trempats decidim pujar el volcà Marapi, de 2891 metres. El cràter és igual d’increïble que el de Kerinci: cada unes quantes hores deixa anar un núvol de cendra i tot de xemeneies laterals van deixar anar núvols de gas al costat d’un immens cràter principal:

Volcà Merapi

Volcà Marapi (2891 m)

Al baixar del volcà decideixo fer el farcell i anar cap a Padang de nou, per agafar un vaixell i visitar les tribus Mentawai de Siberut.

Salut,

Yep Yep Yep

més fotos a https://picasaweb.google.com/109101372812336982551/OestSumatra

mapa oest sumatra

Mapa de l’oest de Sumatra