Bali Bola Bolt

No és d’estranyar que Bali sigui tant popular, ja que té opcions per a tothom: des d’estirar-se a la platja i no fer res en tot el dia, a pujar volcans o explorar pobles de muntanya enmig d’arrossars.

Amb temples i gent per tot arreu (4 milions en una illa de 5000 km²), un no es cansa de veure coses interessants i de parlar amb els balinesos, que no tenen pressa per a res i poden parlar hores i hores. Tot i ser turístic, només cal apartar-se una mica de les zones guiris i ja ningú t’atabala amb el típic “taxi”, “massage” i “sarung sarung” i gairebé ningú parla anglès.

Per tot arreu hi ha ofrenes als Déus, en forma d’encens, arròs i flors i a cada casa hi ha un altar, a part dels centenars de temples hinduistes que hi ha repartits per tota l’illa. Com em va dir un viatger holandès, aquesta gent fan cerimònies per tot! Per matar el pollastre, per la lluna plena, per l’economia, per la cremació, etc… Alguns balinesos creuen que per això tenen més sort que els seus veïns musulmans de Sumatra, perquè amb tanta cerimònia aplaquen la ira dels Déus.

Al poblet de Bona (a prop d’Ubud) vaig conèixer a la Yoman, una dona molt autèntica. Un o dos cops a l’any agafa la motocicleta un vespre i se’n va cap a Java, l’illa veïna a l’oest, a comprar fusta. Arriba allà durant la nit i al matí compra la fusta i la inspecciona abans de que se la enviïn en camió. Torna a casa el mateix dia per fer el sopar perquè diu que sinó la família no s’espavila! Amb la fusta fa mobles per vendre, principalment als guiris holandesos, que també es poden allotjar a una casa que té enmig de camps d’arròs. Molt amablement, em va convidar a la cerimònia bianual que feien el dia següent a casa seva i que durava tres dies.

Yoman preparant la cerimònia

Vaig arribar d’hora a casa seva i ja havia fet una pila de cistellets i safates de moltes formes diferents amb fulles de palmera i grapes, que va omplir d’arròs, bananes, canya de sucre, ous bullits, pollastre i coco i ho va repartir per els quatre altars de la casa. Sembla ser que el primer dia és el dia de la purificació. El sacerdot va tocant la campana mentre recita uns versos, i ells purifiquen els altars amb aigua i flors, i després es purifiquen ells mateixos. Al final cremen les ofrenes i les ruixen amb aigua de coco jove (purificador), i donen voltes per tota la casa fent uns crits ben peculiars, com podeu veure en aquest vídeo:

Després vaig anar cap a Ubud, on hi ha el temple de Monkey Forest, ple de monos que no s’immuten per la presència dels humans i que un pot estar observant hores i hores:

També en aquesta zona i ha una pila de camps d’arròs de colors verds i grocs increïbles. Fan fins a 3 collites per any i tenen les plantacions distribuïdes en canals d’irrigació que també utilitzen com a dutxa. Un cop madur, tallen l’arròs i el colpegen contra una estructura metàl·lica per extreure’n el gra. Tirant-lo des de dalt el cap i ventant-lo amb unes safates de vímet n’extreuen les impureses i després el deixen assecar tres dies al sol per desprendre el gra de la pellofa.

Plantant arròs

Fantàstics tons de verd a Bali

Netejant l’arròs

Després de fer la típica excursió guiri per veure la sortida del sol al Mt. Batur, vaig continuar la ruta (amb la motocicleta que vaig llogar) cap a la zona d’Iseth i Selat i el temple Lampuyan, zones de muntanya molt autèntiques, per arribar finalment a Amed, una colla de pobles pescadors amb barquetes que surten a pescar cada tarda i omplen el mar de centenars de veles de tots els colors. Altres habitants surten a pescar guiris (normalment joves europees viatjant soles) o a oferir ulleres per bussejar i veure el corall i les desenes de peixets de tots colors o els vaixells enfonsats a la zona.

El menjar està molt bo, peix, arròs, una espècie de carquinyolis de soja que es diuen” tempe”, uns “pinchitos” d’”ayam” (pollastre) que es diuen sate amb la salsa sambal (ben picant), “babi guling” (porquet a la brasa) i lawar (coco envermellit, xili i sang de porc).

Però el millor de tot és la gent: molt somrient, amb moltes ganes de comunicar-se i amb bon sentit de l’humor. Et trobes nens que deixen de jugar a bola “futbol” o a badmington, i que t’ensenyen a parlar “bahasa Indonesia” (l’idioma comú d’indonèsia) i “bahasa bali” (balinès), bars de muntanya amb gent molt autèntica que es pixen de riure quan intentes parlar indonesi, guies com l’Iwayan “Bon Jovi” que t’intenta provocar la llàgrima dient que no esmorza ni dina (segurament cert), però diu que sempre somriu (fins i tot quan està enfadat) i com el conductor Koman, que es va enamorar d’una noia al poble d’Amed, i com que el pare no consentia el casament (ell era pobre) va haver de robar la novia perquè aquest hi accedís. També et trobes gent molt pobra, com un home amb una aixada que em va demanar un cigarret i després apuntant els seus peus descalços i les meves sabates, unes sandàlies.

Abel i amigues m’ensenyen bahasa indonesia

Koman, robador de novies

Amb poques ganes de marxar de Bali, agafo un vaixell per anar cap a la illa veïna de Lombok, a l’est. El ferry tarda 4 hores en fer 25 quilòmetres, no està malament!