Un cop pujat al Misti m’organitzo per anar cap al Cañón del Colca, el segon més profund del món amb 4.150 metres de profunditat,  a 165 km al nord oest d’Arequipa.

Al costat de la “terminal terrestre” hi ha unes furgos que em porten a Chivay (15 soles, 3h), passant per gairebé 5000 metres, amb “vicuñas”, alpaques i llames pasturant. Les vicunyes son un parent de la llama (camèlids) que viuen de forma salvatge a grans alçades i que que tenen un tuf de pèl al pit que es molt apreciat per ser un material molt fi.


De Chivay agafo un bus i arribo a Cabanaconde, base turística del Cañón del Colca. És un poblet amb un cert encant rural, animals pel carrer, nens jugant a caniques i dones amb barrets i robes de color blanc amb bordats típics de la cultura Cabana.
L´endemà surto a les 7 del matí (per evitar el sol) amb tenda, sac i fogonet per explorar el Cañón del Colca (també hi ha petits hostals pel camí per poder fer-ho ben lleuger).  Vaig de Cabanaconde a San Juan de Chucho, una baixada impressionant en un terreny sec ple de cactus. 
Pedrito, la ceba i el Cañón de Colca

Pel camí em trobo un nen amb unes mules, que està molt emocionat perquè ha trobat una ceba. La tira als peus de les mules perquè avancin més ràpid i en 2 minuts la ceba està trinxada. Em pregunta perquè tinc barba i perquè sóc tan pelut. Li dic que així sóc. Li pregunto com es diu i em contesta: “Pedro, Perrrrrooooo”. Li pregunto com és la seva escola. Em diu: “feeeeeea”. Aquest nen és un reflex del paisatge, àrid i inhòspit, domesticat pels inques a través d’uns canals d’irrigació que transformen els llocs per on passen en un oasis, fent una bonica combinació verda i groga. Quan arribo al riu, em trobo un noi que pesca truites amb una xarxa i la seva “enamorada”.

Tint de la cochinilla

La gent local es dedica bàsicament a l’agricultura, al turisme i a recollir cochinilla, un insecte que creix als cactus molt apreciat per a tenyir roba.

Al migdia fa una calor considerable i m’instal.lo sota d’un arbre d’advocat (“palta”) per tocar la quena, flauta andina, i aprendre frases molt útils en quechua com ara: “Marsilina qaran sarata wallpakunaman” (la Marcelina dóna de menjar a les gallines). Al final acabo acampant aquí mateix, admirant el riu al fons de la vall i una paret gegant al meu davant de color groc.
Oasis i Sangalle al fons de la vall, Malata a dalt. Verds i grocs.
Al dia següent pujo al poblet de Tapay on la gent em saluda amb un ràpid “Hola” però no estan molt interessats en interactuar, estan cansats de guiris, crec. D´aquí baixo a Malata i cap a Oasis a baix de tot del “Cañón”, gran error, ja que és un lloc totalment turístic, no hi ha cap casa local, només hostals amb piscines per gringos. Si ho feu algun cop us recomano no anar a Oasis i de Malata anar a Llahuar, un poblet amb hostals que té piscines termals, sense perdre alçada. Des d’aquí podeu tornar a Cabanaconde caminant o en “carro”.
Un cop m’he remullat a la piscina i he begut una “Arequipeña” a Oasis, ja no em queden ganes de tornar a pujar fins a Llahuar, i pujo amb un madrileny, una irlandesa i un israelí cap a Cabanaconde on arribem rebentats i ho cel·lebrem amb una merescuda “chela”.
Turistes esperant que el còndor passi
Al dia següent decideixo fer dia de descans i pujo amb el bus de les 7 del matí cap a “La Cruz del Condor”. Al meu costat hi ha dos hippies peruans que van a vendre braçalets en aquest popular mirador, on la gent hi va per veure còndors. Estan practicant rus i em sembla ben curiós i inútil aprendre rus en un lloc tan aïllat al mig dels Andes. Però quan arribem a la creu del còndor entenc perquè: de cop arriben busos carregats de russos i polonesos, enmig del no res! I jo que em pensava que estaven tots a Lloret! És més divertit mirar als guiris que intentar veure els còndors.

Hi ha un bonic camí al llarg del “Cañón” i veig una bona colla de cactus florits ben bonics,  amb colibrís gegants (Patagonia gigas) bevent-ne el nèctar, un picasoques andí i el glaciar Mismi al fons.

Al final, al cap de dues hores, quan ja han marxat tots els russos i polonesos, apareix un còndor beeeen lluny, i es veu tan i tan petit que sembla una mosca.
El més divertit és tornar al poble. Pugem a un camió amb totes les venedores del mirador, una familia de francesos que viatgen i una parella també de França. Les senyores ens expliquen la història que dóna origen a un ball típic de la zona, el Wititi. Resulta que a la zona hi ha dues ètnies, els Collaguas i els Cabanas. La llegenda diu que un noi Collagua es va enamorar d’una noia Cabana, i que per poder estar a prop d’ella es va disfrassar de dona Cabana per poder anar al ball i estar a prop d’ella, fent-se des de llavors el ball amb homes disfressats de dona
I els hippies toquen la quena a dins del camió, i ho fan la mar de bé!
Salut!

p.d. mapa del cañón del colca