Potosí és un resum de l’avarícia humana. Diu la llegenda que l’any 1545 un pastor a qui se li havia perdut una llama va fer un foc per passar la nit i de les roques es derretiren fils d’argent, “descobrint” així una muntanya plena de plata. Així va néixer Potosí, una ciutat que al segle XVII tenia 160.000 habitants (més que Londres!) i un munt d’espanyols rics vivint a tot drap. Les xifres posen els pèls de punta: en dos segles 16 milions de quilos de plata van anar cap a Europa deixant la muntanya pelada i 8 milions de natius morts “tragats” per la muntanya.
 
Descobriment de Potosí, La Virgen de Potosí

 

Potosí m’agrada bastant: és una ciutat amb molta gent jove i moviment al carrer, amb edificis colonials bonics i mal conservats i carrers estrets. Els busos, que exhalen fum negre, fan encara més emocionant respirar als 4000 metres que es troba la ciutat.
 
Decideixo passejar per la ciutat i la muntanya m’atrau com un imant amb els seus colors rojos, verds, taronges. Al passat, els espanyols vivien en un barri separat dels natius, que eren portats de molt lluny per treballar dins de les mines. A l’imperi incaic hi havia la “mita“, que era el pagament d’impostos en forma de treball, i els espanyols van tergiversar aquest concepte per tenir mà d’obra barata per extreure la plata.
 
El famós Cerro Rico de Potosí
 
Visito les mines en un tour per 70 bolivianos, amb una família de Panamà i uns argentins molt simpàtics. El nostre guia Álvaro ens porta a un barri on venen tot de coses pels miners: eines, vagonetes, roba, cascs! Per 12 bolivianos, menys de 2 dòlars, comprem fulles de coca, cigarros anomenats “pitunchos“, un alcohol de caña de sucre de 96 graus i sprite per donar als miners. També comprem dinamita i nitrat d’amoni per 20 bolivianos.

Els millors filons de plata es van exhaurir fa 300 anys, però ara encara se n’extreu en menor quantitat, juntament amb estany, zinc i plom. Actualment hi ha 49 cooperatives treballant a la muntanya, amb unes 400 entrades, i uns 7500 treballadors, menys que fa anys, ja que el preu de la plata ha baixat.
 
Nosaltres explorem una mina colonial, la del Rosario Bajo, oberta el 1669 i que encara està activa. Al entrar, se sent el soroll de l’aire dels compressors i les canonades d’aigua al costat. Ens anem apartant perquè passin les vagonetes pesades que miners estiren i empenyen. Bigues d’eucaliptus anomenades “callapos” es corben sota el pes de la terra, indicant si un túnel vol colapsar.
 
Podeu veure un vídeo de l’aventura aquí:

 

 

El túnel es força baix i almenys em dono 5 cops de cap, sort del casc! Més tard arribem a una zona més càlida que olora ben fort a sofre i ajudem uns miners a empènyer la vagoneta. Ens quedem sense aire en un tres i no res. Aquí l’ambient és una mica claustrofòbic, es respira un aire càlid i pesat amb pols suspesa.

 

Visitem el “tio“, que es com un dimoni protector dels miners al que fan ofrenes. Ve de la paraula “Dios“, que pronunciada pels miners quechua era pronunciat “Tius“. Al passat era una figura per controlar els miners nadius, ja que els espanyols mai entraven a la mina. Actualment li ofereixen cigarretes i posen coca al penis per més productivitat i al cap per demanar més concentració de mineral.
El “Tio” versió de carnaval

La feina de miner és molt dura i la majoria de miners són molt joves. Entren i surten unes quantes vegades durant unes 5-8 hores i cobren 150 bolivianos al día, uns 20 euros que és un bon salari aquí.Un cop extreta la pedra la porten a l'”ingenio“, un lloc on la trituren, la renten al molí i amb químics en separen els minerals.

A la tarda vaig al Museu de la Casa de la Moneda, al centre de Potosí. És molt interessant perquè és el lloc on s’encunyava la moneda de la corona de Castella, una espècie de moneda global els segles XVI i XVll per a Amèrica i bona part d’Europa. Al Regne d’Aragó no sé si es feia servir, si algú vol fer recerca m’ho feu saber! (el repte d’en yep yep yep)
 
Esclaus africans fonien la plata a 900 graus, usant “yareta” (planta amb forma de coixí de la puna) i altres vegetals bolivians barrejats amb excrement de llama.
 
Amb “els molinos de sangre” fets d’alzina i activats per mules argentines aplananaven els lingots de plata que després perforaven per fer la moneda, 95% de plata i 5% de coure, anomenada “real”. Un cop Bolívia va ser independent van començar a encunyar el “sueldo“.
 
Mulas de Sangre
El real

Per acabar la visita a Potosí vaig a l’església de San Francisco. És molt interessant, amb una cripta feta de “calicanto” (mel, ou, resina de cactus i calç) amb ossos, quadres religiosos d’Holguín i Gamarra i una visita a la teulada de “tejas musleras” des d’on es veu tota la ciutat!
 
Vista des de la Teulada de San Francisco

Realment Potosí és un lloc que impressiona, podeu veure més fotos aquí.
 
Salut!