La illa São Miguel a les Açores

Arribem a Ponta Delgada després d’un vol de dues hores des de Lisboa. Un vol amb bastantes turbulències, ja que esquivem l’huracà Leslie, que passa més al sud.

Ponta Delgada

Mapa de l’illa de São Miguel

Aterrem a Ponta Delgada, on lloguem un cotxe. La primera nit ens quedem aquí i passegem per la petita ciutat, amb carrers empedrats i un aire bastant de poble. És dissabte i fan concerts al centre cultural Arco 8, està molt bé!

Part Est

El dia següent resseguim la costa sud amb tranquil·litat. El poble de lagoa te uns carrers bonics i unes piscines públiques al mar interessants. Una mica més endavant trobem una cala que es diu Caloura. Els colors son preciosos i aprofito per fer una capbussada al mar, que està força picat. Després dinem al restaurant allí mateix, mengem uns musclos i un peix per llepat-se els dits i molt barat!

Platja de Caloura (Agua de Pau)

Kerry i Paige al restaurant Caloura

A la tarda anem cap a Lagoa da Furnas, un llac amb fumaroles on es fa servir l’escalfor geotèrmica per cuinar un plat amb diferents carns anomenat cozido. Aprofitem també per pujar al ‘pico do ferro” que té bones vistes del llac, fent una ruta circular.

Pico do Ferro

Aquesta nit i la següent dormim a Nordeste, un poblet tranquil al costat del mar.

El següent dia pugem al ‘pico da Vara”, de 1103 metres. Per arribar-hi conduïm per carreteres plenes de giragonses i Hortènsies als marges, amb tots els colors de verd imaginables. Després caminem entre cryptomeria japonica, una conífera japonesa que van introduir per la fusta i ara ocupa el 60% de l’illa.

Pujant a Pico da Vara des de Lomba da Fazenda

Al cap d’una estona el camí es torna molt fangós i la Kerry i la Paige decideixen tornar i anar a la platja. Jo acabo de pujar al pic, però està emboirat i no es veu res! Baixo pel camí cap a Faial da Terra i sembla ben bé la selva, travessant un bosc dens de laurisilva. Crec que el millor camí es el que ve del poble d’Achadinha al nord, perquè els que hem fet nosaltres no estan ben mantinguts.

Les noies han anat a la platja de Lombo Gordo, que diuen que està molt bé, i ens reunim al poble Faial da Terra al bar Faialense on mengem sopa i uns entrepans. Parlem amb un home que va emigrar a Canadà quan era petit. Ens diu que l’economia de l’illa està força malament i els joves als pobles no tenen gaire futur. També ens explica que molta gent va emigrar a Canadà per evitar que els seus fills anessin a les guerres a Angola i Guinea als 70. Fins i tot hi ha vols directes de Ponta Delgada a Toronto i Boston!

Part Oest

Al dia següent anem cap a l’oest per l’autopista del nord. Parem una estona a Gorreana, una fàbrica de te. Una de les activitats econòmiques al passat era la exportació de taronges, sobretot a Anglaterra. Però una malaltia va afectar als arbres al segle XIX i alguns productors van començar a plantar te. Ara bàsicament la illa està plena de vaques i la major indústria és la llet.

Dinem a Ribeira Grande i resseguim la costa sud per arribar a Ferreira, sens dubte el meu lloc preferit a l’illa. En aquesta cala hi ha un riuet d’aigua termal que arriba ben bé al mar. Les onades del mar entren a la caleta i es barregen amb l’aigua calenta, cosa que produeix una estranya sensació d’aigua calenta barrejant-ho amb aigua freda en canvi constant. Hi ha unes cordes per evitar que les onades t’enclastin contra les roques. És cert que no sona gaire relaxant, però de debò és una delícia! Podeu veure un vídeo de Ferreira a continuació:

Daciano, el caçador de lapes

Per acabar-ho de millorar, conec en Daciano, que té 70 anys. Diu que fa 14 anys que hi va, 21 dies seguits i 6 de descans. Amb un ganivet arrenca lapes i amb la closca d’una n’extreu una altra i me les va passant. Les mengem crues i són boníssimes! També em diu que les marees que son al matí o al vespre són més intenses i són millors per notar l’aigua calenta.

Conduïm 15 minuts cap a Mosteiros, on ens quedarem les dues nits següents. És una delícia de poble, amb una platja preciosa amb uns illots de roques verticals, gent jove fent soroll amb cotxes tunejats (el típic garrulo universal) i gent gran amb un ritme de vida molt relaxat! Les postes de sol aquí també són magnífiques!

Al día següent pugem cap a Sete Cidades. És un Poblet envoltat de cràters amb llacs de colors verds i blaus. La Kerry i la Paige exploren amb cotxe i jo faig una ruta èpica a peu! Pujo des de Lagoa Verda fins a Monte Palace, un hotel abandonat que podria ser escenari d’una peli de terror.

Després faig autoestop fins a Aqueduto do Carvão i d’aquí pujo al pico da Cruz. Ressegueixo la cresta i encara que està ennuvolat les vistes de la Lagoa Azul i del poble de Sete Cidades són espectaculars.

Lagoa Azul i Sete Cidades al fons

Després d’una baixada forta i un camí costaner preciós entre João Bom i Mosteiros, arribo a l’hora de la posta de sol a les piscines naturals de Mosteiros. Són unes piscines on l’aigua d’un mar enbravit han creat piscines on és totalment segur nadar, una delícia!

Segona posta de sol a Mosteiros

Part Centre

La Paige i la Kerry han agafat l’avió cap a Lisboa i jo aprofito per banyar-me a la platja de Mosteiros. Després vaig cap al museu de l’emigració a Ribeira Grande. És molt interessant i explica les migracions dels açoreans cap a Brasil, EUA i Canadà. També parla sobre l’activitat balenera, molt important per les Açores fins al 1986. Podeu veure fotos de l’activitat balenera aquí.

Banys a Caldeira Velha

Després de menjar alguna cosa al bar tuka tula a prop d’una platja plena de surfistes, pujo cap a Caldeira Velha. Es un lloc amb una cascada d’aigua tèbia i unes piscines d’aigua sulfurosa enmig d’una laurisilva exuberant.

Després pujo cap a “lagoa do fogo”, un cràter preciós on faig un loop curt per veure una vista dels llacs i baixar a la platja. Per celebrar una gran setmana vaig a veure la posta de sol a Baixa d’Areia i a sopar a A Tasca, un bar tipic de Ponta Delgada.

Lapes grillades

Abans d’agafar l’avió cap a Lisboa vaig a fer un cop d’ull a les plantacions de pinya d’Arruda i al centre d’interpretació de la pinya. És curiós, per crear una pinya es necessiten ben bé 24 mesos! Per forçar la floració han d’incrementar la quantitat de CO₂ de l’hivernacle cremant branques de l’arbre japonica!

Flor de pinya

L’illa de São Miguel ofereix moltes possibilitats: gaudir de les tonalitats de verd dels paisatges, caminar, platja, menjar bé i barat… Un destí molt recomanable!