Un cop visitat el Cañón del Colca, preparo la motxil.la per 5 dies d´aventura per anar des de Cabanaconde al Cañón del Colca a Andagua, al Valle de los Volcanes!

Pisco bevent aigua

Día 1: de Cabanaconde a Choco (24 km)

Surto ben d’hora pel matí i el gos de l’hostal on m’he quedat, en Pisco, em segueix i m’acompanya. Al cap d’una hora i mitja em començo a preocupar per que no em segueixi tota la ruta fins a Andagua. Per sort es queda rossegant un tros d’animal que s’ha trobat i just en aquell moment passa una pick up que em baixa 3 quilòmetres fins a la bifurcació que he de prendre cap a Choco! Adéu Pisco! Continuo sol però alleugit de no segrestar el gos.

Fa un dia bastant rúfol, perfecte per a caminar, ja que sinó em moriria de calor. No passa ni un cotxe i des de dalt admiro la profunditat del Cañón del Colca i els colors grocs, verds i grisos de les muntanyes. 4 hores més tard arribo al riu i al cap d’una hora arribo al pont que creua el riu. 

Per sorpresa meva, em trobo una senyal que diu: “Zona de trabajos. Pase sólo Domingos. Gracias”. I avui és dimecres! Evidentment, després de 5 hores de caminar no em fa gaire gràcia pensar que potser no podré passar! 
Pujo uns quilòmetres fins que em trobo els obrers, que em diuen que estan treballant amb explosius. Em diuen que parli amb l'”ingeniero Miguel”. 
Em diu que cap problema per creuar. Atura les obres i li demana a un operari que em porti la motxilla i un altre operari em diu: “pisa dónde pise yo”. I així passo per un penyasegat gegant que cau a les aigües del Colca, reseguint un “caminet” que fa un pam i mig d’ample. 

Un cop he passat i continuo pel camí que aviat serà una carretera, vaig pensant admirat del treball que fan aquests homes, en mig dels Andes, lluny de casa i treballant en llocs realment difícils.
Deixo enrere la vall del Colca i començo a pujar per la vall del riu Chalza. Al meu voltant hi ha terrasses inques abandonades en llocs realment inimaginables, aquests inques eren la pera. Al cap d’una estona arribo a Choco, un poblet ben autèntic, amb la seva plaçeta i un colmado. Aquí la gent sí que té curiositat i xerro amb tots els que em creuo. Em diuen el nom i cognom de forma solemne, a que es dediquen, i em pregunten d’on sóc i a on vaig. Uns nens em guien fins a l’escola a la banda superior del poble, on acampo al camp de futbol després d’un dia llarg.

Nens jugant amb el meu camel bag i l’Aquilina que fa servir la “pushka”, eina inca per fer fil

Dia 2: de Choco a Miña

El segon dia m’aixeco d’hora i ressegueixo la vall del riu Chalza, un riuet d’aigües glacials que ha format una gorja ben increïble, amb parets verticals de centenars de metres. Al cap de 4 hores de marxa arribo al poblet de Miña, totalment aïllat a dalt la vall. Normalment van a buscar queviures a 10 hores de camí en mula, cap a Soro, cosa que potser canviarà un cop la carretera arribi a Choco. 

M’instal.lo al costat del canal, faig el dinar i el meu petit indret es converteix en un estudi fotogràfic per retratar els vilatans de Miña que van a treballar les seves “chakras” o trossos de terra.

Flora i Mateo, amb una “chaquitaklla” o sembradora inca de peu
Sabina i la seva falç, anant cap a la Chakra

 Al cap d’unes hores continuo la caminada fins arribar als 4.000 metres, lloc on passa el canal d’irrigació més alt de Miña. Aprofito per acampar aquí i gaudir de les vistes increïbles a la llunyania del glaciar Ampato, 6288 m, que significa “gripau” en aymara i on van trobar al 1995 una mòmia d’una noia sacrificada pels inques, que van batejar amb el nom de “Juanita”. Al costat de l’Ampato hi ha la muntanya “Hualca Hualca” i el volcà Sibancaya, fumejant.

Hualca hualca, Sabancaya i Ampato

Dia 3: de Miña a Chachas

M’aixeco encara de nit i la lluna i les estrelles il·luminen el cel i les muntanyes llunyanes.

Començo a caminar quan clareja i arribo als 4.600 metres per baixar fins al campament Miñauyo.

D´aquí continuo pujant per la vall i durant aquest dia no veig a ningú. Quatre còndors volen ben a prop meu revisant què sóc. Unes vaques veuen aigua del llac i al voltant meu hi ha muntanyes d’uns fantàstics colors vermellosos, grocs i verds de minerals que s’han extret des de temps remots. És un moment realment màgic!

A la fi arribo a 5000 metres!

Vaig fent parades de tant en tant per recuperar-me de caminar a aquesta alçada i finalment arribo als 5000 metres, bastant cansat! Al cap d’una estoneta arribo al Pas Cerati (5.200m), accés al Valle de los Volcanes des d’on es veu el “Nevado Coropuna” a la llunyania. Magnífic!

Baixo cap al poble de Chachas per un camí molt llarg, tediós i polsegós. Si hi ha un camí més directe, no el trobo. Uns toros negres em miren amb cara de pocs amics i decideixo no fer drecera. Se’m fa de nit, acampo en un camp més o menys pla. Les piquetes no es claven, se m’ha mullat el sac, se’m trenca la bomba del fogonet (qui diu que MSR és una bona marca?!) i tinc punxes de cactus enganxades per tot arreu de la motxilla. Quan estàs baldat tot pinta negre, o sigui que bona nit i tapa’t, demà serà un nou dia!

Dia 4: Chachas

Em conviden a esmorzar a Chachas

Baixo mitja hora creuant diverses “chackras” i finalment arribo a Chachas.Veig un pati amb bastant de moviment i em trobo tot d’homes treballant preparant un munt de menjar per celebrar el dia del miner, dia 5 de Desembre! Em conviden a esmorzar i em diuen que hi ha festes al poble: futbol, “pelea de gallos” i “baile”. Aprofitant la situació, decideixo fer un dia de descans.

Només arribo a l’habitació veig aquest cartell i al·lucino: “Chachas, la perla de Castilla!”

Resulta que sense saber-ho, he arribat a Castilla! aquí fan peleas de gallos i corridas de toros (sense matar el toro). Son més castellans aquí que a Espanya!

Pesada de galls abans de la “pelea”

Dia 5: De Chachas a Andagua

Surto d’hora al matí per evitar la calor i uns camperols em conviden a un got de “chicha”, la cervesa andina feta de blat de moro fermentat, que tenen dins d’un bidó de benzina de 12 litres. Aquesta és realment bona! Sempre abans de veure s’ha de llençar una miqueta de chicha al terra per a la Pachamama.

Creuo el riuet que va a parar al llac Chachas i al cap d’una hora de marxa agafo drecera per un caminet que es desvia a mà dreta del camí, seguint unes petjades sobre una sorra negrenca. El camí és increïble, creuant antigues colades de lava de diferents textures i formes i envoltat de cactus cilíndrics de gran estatura. A les 4 hores de caminar veig els “volcanes gemelos”, l’entrada al poblet d’Andagua i el final d’aquesta aventura de 5 dies, que realment m’ha encantat!

El mateix dia a les 3 agafo un bus de tornada a Arequipa. Tarda 12 hores, 6 per carretera no asfaltada amb magnífiques vistes del volcá Coropuna, i 6 de carretera asfaltada!
D´Arequipa decideixo anar a descansar a Mollendo, un poblet de platja que té un bon ambient. A part de vendre´t cervesa, fanta i cocacola, venen gelats, ceviche, lloguen pales i cubells per jugar a la sorra i piscines pels nens.
[youtube=https://www.youtube.com/watch?v=S-IAq65ogQM&w=320&h=266]
El que més m’agrada son les onades que son bastant grans i et rebolquen pel terra. Grups de peruans que no saben nedar gaire s’ajuden els uns als altres a no caure quan ve una onada gran, mentre els que saben nadar s’aventuren a saltar onades una mica més endavant. És ben be com tornar a ser petit un dia d’estiu a la platja!
Salut!

p.d. i el mapa de la ruta! el vaig comprar a Arequipa. En vermell els camins de trekking.