Tres hores en bus més al nord de Punta Arenas arribo a Puerto Natales,  un poblet al costat del mar que és la base per als viatges a Torres del Paine. Allí faig nit, organitzo la meva motxilla, amb el fogonet, tenda i menjar per a 8 dies (la caminada més llarga amb tot a sobre que hagi fet mai!) i el dia següent vaig en bus 2 hores més al nord per començar la caminada.

Torres del Paine és un massís de granit, envoltat de glaciars i llacs. Es poden fer caminades d’un dia, el circuit W d’uns 4 dies, o el circuit O, de 8, que és el que decideixo fer.

Aprofitant que fa bon temps, cosa que pot durar poc a Patagònia, començo el circuit per les Torres. Coneixo en Llerson, un santiaguino molt simpàtic,  i el dia següent ens llevem ben d’hora (a les 3!) per arribar al mirador i veure la sortida del sol! Espectacular!

Després continuo el circuit, que passa per l’estepa  i després per glaciars,  com la fantàstica zona del llac Dickson.
Un dels dies més espectaculars és el que es puja al coll Gardner i es veu el glaciar Grey per primer cop, una massa immensa de gel de 28 km de llarg i 6 d’ample!  Increïble!  Aquí va un video del lloc, sense paraules!

                                                 
I al final del glaciar hi ha un llac amb icebergs ben bonic!

  


Després reprenc la W, amb molta més gent, però llocs escènics com la vall del francès.
Cuinant al campament Paine Grande en hora punta

Torres del Paine és com un camino de Santiago on en lloc d’arribar a una església, s’arriba a unes parets de granit. Hi va gent de tot el món,  i sobretot, xilens, molts d’ells amb motxilles amb coses penjant per tot arreu. Hi ha un ambient de companyonia entre els superexcursionistes i la gent que camina durant més d’un dia per primera vegada, i campaments molt bàsics o campaments equipats amb dutxes i refugis.


Surt una mica més car que un trekking normal perquè en bastants campaments s’ha de pagar i s’ha d’anar mentalitzat que està una mica massificat. Però una de les millors coses és la gent que es coneix, tots ells amb motius ben diferents per caminar.
Aquests són uns quants dels meus companys de viatge:

Freda, de New York.  Descansa a l’ombra d’un arbre mirant el paissatge mentre els seus amics pugen a veure les torres. Xerrem una estona i em declara: “els xilens es queixen del seu país, els argentins tampoc n’estan contents i tu tampoc. I jo sóc de Nova York i tampoc estic contenta amb el meu… Aleshores em pregunto… On està la gent contenta amb el seu país?”. Sembla talment que la gent s’il·lumina, al costat dels arbres!



 

Llerson,  Santiago de Chile. Hem pujat a la matinada a la base de torres del Paine i esperem que surti el sol. Uns israelites molt joves escolten música electrònica i gent va arribant, frontals al cap. En Llerson em diu somrient : “Chile es un ají “, amb els dits paral·lels,  dibuixant la forma del seu país i jugant amb el signifixat del bitxo,  que en xilè es diu ají, i la forma del seu país . Bona Llerson!


Hugo, Vale, Yayo. Estudiants de biologia,  els conec al campament del Paso. Molts universitaris xilens ben simpàtics fan el camí de les torres.  Xerrem una estona i en Yayo sap parlar una mica de català i tot, après en una assignatura optativa a Santiago!


unes fotos més:
Llac Pehoe
Cuernos i Les Torres del Paine

Un cop acabada l’excursió agafo el bus per continuar viatjant cap al nord, per creuar de nou a Argentina, al poble del Calafate, zona de glaciars i llacs de colors blaus elèctrics.

Salut!