Noies a Padang cel.lebrant que s’ha acabat el curs
Des de Bali arribo a la calorosa Jakarta, on he de fer una escala de 6 hores abans de volar cap a Padang. Canvio de terminal i em sento ben bé com un alien: crec que sóc l’únic “bulé” (estranger) en tota la terminal, enmig de gent que no parla una paraula d’anglès i envoltat de dones amb jilbab i homes fumant tota l’estona! Un cop a Padang, la tònica continua: no hi ha guiris per enlloc, m’encanta!
Surto a donar una volta per la ciutat i trobo un mercat gegant on venen de tot: peix, estris, vegetals, roba… Hi ha tot d’opelets (mini busos) tunejats i amb música techno a tot volum que van amunt i avall i tot de nenes de 13 anys amb jilbab celebren l’últim deia de classe anant a menjar al KFC, no tant diferent de quan nosaltres anàvem al Pans&Company de Plaça Urquinaona al acabar el curs!
Entro a una botiga per comprar bolis i conec a la Rina, una dona xerraire i que parla anglès amb accent americà. De seguida em convida al seu poble, a 3 hores en cotxe, a passar uns dies i visitar l’escola on treballa com a profe d’anglès. Perquè no? Em pregunto… I un parell d’hores més tard estic al cotxe amb el seu marit Poni, la seva mare (Ibu Jar), la seva germana i una de les seves filles.

Després d’una parada a la mesquita per a la pregària del vespre, continuem el viatge per una carretera plena de sots i de camions que deixen anar un fum negre i pudent, i estic d’allò més feliç quan arribem al seu poble, Talawi!

El dia següent és ben intens: vaig amb ella a l’escola, on tenen l’últim examen del curs. Rebo un allau de les preguntes habituals en indonesi: d’on sóc, si estic casat, si tinc fills, quants anys tinc… Al·lucinen quan tens més de 25 anys i no tens família!

Entro a una classe i em pregunten que vol dir “Matador” (és com li diuen al Fernando Torres de la selecció espanyola) i em trobo enmig d’una classe explicant què és un matador i una corrida de toros i que no és típic d’allà on jo visc.

Rina en acció

Passo 3 dies al poble, xerrant amb la Rina, que és la única que parla anglès, de coses ben interessants. M’explica que va tenir un nòvio canadenc i que no s’hi va poder casar perquè la mare no aprovava el casament i que a Indonèsia dos persones d’una religió diferent no es poden casar; que el seu marit és molt musulmà i que un dia va arribar a casa amb la proposta de casar-se amb una altra dona, i ella li digué que endavant però que abans se separés d’ella! Amb l’ajuda dels sogres va fer canviar d’idea al marit, que ara està encaparrat en anar cap a Afganistan per lluitar contra els americans.

Ells son part de la cultura Minangkabau, de l’oest de Sumatra. És una cultura matriarcal, on les dones posseeixen les terres i controlen el tema econòmic. La Jar, la mare de la Rina, té un negoci de mini préstecs per a la gent del poble i la Rina és tota una business woman amb tot de plans pel futur i que agrega els nens de les seves escoles al facebook perquè així pot fer promoció de tot el que ven a la seva papereria. Els minangkabau també tenen unes cases amb sostres en forma de banya en referència al búfal d’aigua. A l’oest de Sumatra es menja a l’estil Padang: al entrar a un bar et posen tot de plats al davant i després pagues pels que t’has menjat!
El diumenge anem a fer un passeig i em convida a esmorzar ”lontong”, un arròs compacte amb curry i unes patates de color rosa. Per tot arreu i ha motos i cotxes amb homes que porten gossos i la Rina m’explica que els diumenges molts homes surten a caçar porc senglars, i si els capturen vius, els porten enmig d’un camp de fútbol on alliberen els gossos i aposten a veure quin gos matarà i devorarà el porc més ràpid. A ella no li agrada gens aquesta activitat, per la crueltat que implica, i al seu marit menys, perquè el gos és impur segons els musulmans i després de tocar-ne un t’has de rentar les mans amb terra 7 vegades abans d’entrar a la mesquita!

M’acomiado de la família molt content de que m’hagin allotjat, alimentat i explicat tantes coses durant aquests dies. Estic segur que si em quedo uns dies més em converteixen a l’islamisme i em troben una dona musulmana!

Camps de te a Kerinci

Arribar a la zona de Kerinci (300 km al sud) és tota una aventura. Preguntes a diferent gent a quina hora passa el bus cap allí (“Berapa jam bis ke Kersik Tua”) i reps 4 diferents respostes: “a les 2, a les 4, a les 5, ales 7…”. Un dia i mig més tard arribo a Kersik Tua, un poblet sorollòs amb tot de motos tunejades que no passarien el control de soroll de la guàrdia urbana, envoltat de camps de te i vegetals i el volcà Kerinci, de 3805 metres, tapat per un núvol. Tot de dones i homes amb uns barrets circulars i ben tapats amb plàstics, per no rascar-se la pell ni cremar-se, van recollint els brots més tendres de les plantes de te i posant-les a un sac que porten a l’esquena. 

Conec uns nois que em conviden a veure el partit Espanya-Croàcia a les 2 de la matinada, però el canal xinès per on el fan decideix posar un serial i ens dediquem a socialitzar. Estic un parell de dies al poble recuperant-me del cansament mental d’haver estat a Talawi, i un cop m’han assegurat que el tigre viu lluny en un lloc molt específic del parc natural, m’organitzo per pujar al volcà Kerinci.
Li demano a la Ukasi, la dona de l’hostal, que em prepari uns paquets amb arròs i pollastre i fa unes boles de patata (Perkedel Kentang) que estan boníssimes… a partir d’ara la considero la Ferran Adrià de Kersik Tua! Suposo que és de l’experiència. Té 70 anys, 9 fills i 18 néts, deu haver fet una pila de Perkedels kantangs en tota la seva vida!
L’ascensió de 9 hores al volcà és magnífica, creuant una selva densa amb monos, esquirols i ocells, arribant a la zona de matolls i després a una zona erma amb material volcànic de color rosa i olor a sofre.

Intento fer foc a 3500 metres per escalfar el sopar, però no way, l’encenedor no va. Deu ser per la falta d’oxigen? El dia següent, ben d’hora, pujo al cim, i admiro l’impressionant cràter amb un núvol de sofre que s’eleva des d’un llac verdós al fons del con. Màgic!

Cim de Kerinci amb nuvol de gas volcanic

Un cop a Kersik Tua de nou, conec uns indonesis de pares indis que estan com una cabra i em parlen tota l’estona en indonesi encara que no paro de dir “Saya tidak mengerti” (no t’entenc). Després de fer-nos unes fotos a l’estil de conjunt de rock, agafo el bus nocturn per anar cap a Bukkitingi esperant poder dormir després del llarg dia a dalt del volcà. Què il·lús! El mini-bus arriba 2 hores tard i amb la música a tot volum! Estic a la part de darrera del bus i tinc un altaveu a sobre de la orella esquerra i una altra a sobre de la dreta, i el conductor passa enrere unes bosses de plàstic anti-vomit tot dient “bulé”.

Deu llargues hores més tard i havent dormit raonablement considerant les circumstàncies, arribo a Bukkitingi, un agradable poble turístic pels indonesis i bulés, on tenen servei de neteja i tot de carros tirats per cavalls que van amunt i avall.

Rafflesia arnoldii

Aquí aprofito per conèixer altres viatgers i fer una excursioneta de 2 hores per la jungla per veure la Raflèsia, la flor més gran del món, que creix a 15 km al nord-oest, a Palupuh. La flor, que triga 1 any i mig en créixer i s’obre durant 7 dies, olora a porc senglar. Pot arribar a fer fins a un metre i mig, encara que la que vam veure nosaltres era més petita.

Materia prima del delicios cafe Luwak

Al tornar al poble ens van convidar a una casa on vam beure un cafè Luwak, per 2$, 4 vegades el preu d’un cafè normal. El cafè Luwak està fet a base d’excrements de “civet cat”, gat fer. De les diferents espècies de gat fer, escullen les d’una espècie que s’alimenta bàsicament de cafè silvestre i altres plantes, però que és estrictament vegetarià. Aquest fet fa que els seus excrements no facin pudor. I és precisament els excrements d’aquests gats l’ingredient principal del cafè Luwak. 6 dies assecant-se al sol i rostit durant 1 hora amb fusta d’arbre de canella i deixat refredar dos hores i, voilà! Ja es pot disfrutar d’un deliciós cafè Luwak, que a més diuen que és fantàstic pel cutis i per l’estómac!

Amb uns quants altres viatgers ben trempats decidim pujar el volcà Merapi, de 2891 metres. El cràter és igual d’increïble que el de Kerinci: cada unes quantes hores deixa anar un núvol de cendra i tot de xemeneies laterals van deixar anar núvols de gas al costat d’un immens cràter principal:

Al baixar del volcà decideixo fer el farcell i anar cap a Padang de nou, per agafar un vaixell i visitar les tribus Mentawai de Siberut.

Salut,

Yep Yep Yep
més fotos a https://picasaweb.google.com/109101372812336982551/OestSumatra